agost 29, 2009

I ELVIS ATERRÀ A CAN BARÇA

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

El Barça Atlètic continua perfilant la intensa renovació de la plantilla i ja ha incorporat set jugadors. El darrer d’arribar és Ogude Elvis Onyema, davanter de 22 anys nascut a Abeokuta (Nigèria). La setena incorporació és un jugador molt ràpid i potent que pot jugar com a segona punta o com a extrem dret. Elvis prové del Ceuta, del grup IV de segona B.

Elvis va iniciar la seva carrera a Europa al filial del Poli Ejido, el curs 2004/05. Després de dues temporades, va anar a Suïssa, al Bellinzona, que el va cedir l’any següent al Granada 74. En el conjunt granadí, Elvis va disputar 20 partits (i va fer un gol) en la segona volta de la temporada 2007/2008, a 2a A.

En l’última campanya, Elvis ha militat en el Ceuta. Amb 19 gols, el nou davanter blaugrana ha estat un dels millors jugadors del conjunt nord-africà, i a més, el segon màxim golejador del grup IV de segona B.

Elvis nou fitxatge B


DE PEDRITO A DON PEDRO

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

Fa poc més de mig any , un grup de penyistes anàrem a veure el partit AT . BALEARS - BARÇA AT .

Aquell dia el resultat fou de 3-2 a favor del gloriòs equip de la via de cintura  .

Els dos gols del filial blaugrana els marcà Pedrito , amb més de 4.000 espectadors a la graderia .

Ara un gol seu , ha donat la Supercopa d’Europa al Barça .

s3010026

s3010016


EL NOU BARÇA DE LES 5 COPES

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

El Barça de les cinc copes va tornar a néixer ahir, després d’un partit maratonià a Mònaco. Messi i Pedro van resoldre en l’últim sospir una final amb molta fricció. El Barça obté el segon títol del curs i la tercera supercopa de la història.

Es van complir els pitjors auguris respecte a l’estat del camp. Gairebé un patatar. Ho va notar especialment el Barça, que té per norma progressar amb la pilota arran de terra. La gespa no podia impedir, però, que, com és habitual, el Barça dominés el terreny. De bon començament, al Xakhtar li va resultar llarguíssim el Lluís II. Als de Guardiola, tanmateix, els va costar vuit minuts de molta feina consumar la primera arribada amb un cert perill. Va sortir dels peus d’Henry. Un xut fort, però massa alt. L’acció no va significar res. Va resultar un instant aïllat, perquè el domini es va anar tornant estèril, inútil.

El Barça va confirmar molt aviat que allò era un partit incòmode. L’estratègia del veterà Lucescu va consistir a esperar disciplinadament i perseguir Xavi quan el terrassenc arribava a la línia del mig del camp. Al romanès no li importava que Keita o Touré lideressin la construcció. Però a Xavi el volia lluny de la pilota. Hübshman va jugar tot el partit amb Xavi en el GPS. Els africans feien el que podien. No són Xavi, és clar. Però Keita construïa a partir del canvi de ritme, trencant amb curses ràpides la pressió i buscant una passada final. Mentre que Touré, amb poca presència ofensiva, tenia molta feina en defensa. I va fer un partit completíssim.

Enmig d’una final plena d’entrebancs, l’esperança es deia Messi. Així com, de vegades, l’argentí es mostra com un geni dispers, aliè als moviments col·lectius que calen per dominar, ahir no era un d’aquests dies. Se’l veia implicat. Recuperava pilotes col·laborant amb Alves i mantenia la posició en els córners del seu equip per perseguir els rivals si sortien al contraatac.

De la imaginació de l’argentí van sortir dues ocasions. Igual de pobres com la d’Henry, però que van agitar lleugerament un partit amb molt fricció. Leo va servir una falta ràpidament a Xavi, que li va fer la paret i va fer el primer xut a porta del Barça. Era el minut 31. Més tard, en un contraatac, va assistir Ibrahimovic amb passada al buit, que en lloc de xutar va buscar la retallada. La jugada es va diluir.

El suec no està afinat. Encara li falta futbol per jugar en sintonia amb l’equip. I físic per no desaprofitar contraatacs. Nota el baix estat de forma. És qüestió de temps, al capdavall, que es posi a punt. Va cometre, però, algunes errades tàctiques importants en perdre inesperadament pilotes en atac i comprometre la defensa blaugrana.

El Xakhtar buscava amb paciència el seu negoci. Somiava un contraatac definitiu. És la classe de coses que els equips que es veuen inferiors somien en una final a noranta minuts. Les coses eren clares, llavors: Lucescu buscava fortuna en la ruleta, apostant, això sí, amb molta prudència. Guardiola estava construint un edifici.

Si el Barça va arribar al descans amb un xut a porta en l’estadística, els de Lucescu, ni això. En tot cas, el romanès guanyava en un apartat important: durant la primera part es va jugar la partida d’escacs que ell havia previst.

El repte de Guardiola consistia a mantenir l’escenari de domini per propiciar més duels d’un contra un, en què la tècnica dels seus jugadors prevaldria. Llavors va enviar Messi al centre de l’atac, uns metres endarrerit respecte d’Henry i Ibra, oberts a les bandes. Va ser un encert. L’argentí rebia en la posició que més li agrada, amb tot el front d’atac de cara.

La llibertat del talentós davanter desconcertava la defensa rival. Cap al minut 15 de la segona part, Messi va intentar un atac impossible que gairebé li surt bé. Va començar a driblar rivals al carril del mig de l’àrea. El porter va avortar l’aventura del crack blaugrana.

Tots els atacs que engegava el Barça a tres quarts del camp passaven pel peatge de la bota esquerra de l’argentí, que enriquia l’acció. Obria a la banda amb precisió, creava superioritat desfent-se del seu marcador. Un recital de criteri que inclinava nítidament el camp cap a la porteria de Piatov.

Messi va fer treballar el porter amb un xut potent controlat en dos temps. De seguida Henry va provar des de l’esquerra.

Els cinc minuts finals van ser un exercici d’identitat: el Barça va jugar com vol Guardiola que jugui el seu equip. Messi va liderar un parell d’atacs més. El rival l’aturava com podia. Sempre, fora del reglament.

Els noranta minuts van acabar amb Alves com a extrem. Aquesta és la idea de Guardiola del futbol.

En la pròrroga, el Xakhtar es va allargar. Lucescu va refrescar l’equip amb Aghahowa, que va tenir dues ocasions clares. Puyol i Valdés, genials, les van avortar. El duel ja estava en una altra dimensió, més imprevista, molt més agitada. Bojan va construir del no-res una jugada de perill que Piatov va enviar a córner. Alves va estar a punt de fer penal a Luiz Adriano. Pedro hauria pogut marcar amb un xut encreuat que va refusar Kutxer.

Les ocasions se succeïen a mesura que el múscul s’esgotava. També els de Txigrinski, que va fer un bon partit contra el seu pròxim equip. Però Messi no es cansa de pensar. Després de fer treballar dues vegades el porter, va assistir amb mestria Pedro, que va sentenciar. Semblava increïble que després d’una marató esgotadora, la clau per resoldre la final fos un toc tan senzill i una definició tan ortodoxa.

foto_385075_cas


agost 28, 2009

UNA FOTO D’ALÇADA

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

4


EL PRIMER TÍTOL

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

El Barça del triplet ja és el Barça de les quatre Copes i divendres lluitarà a Mònaco perquè siguin cinc, i encara li quedarà una altra peça per capturar, l’única que li falta al club, el Mundial de Clubs. Però això serà al desembre, a Abu Dhabi, i fins llavors queda molt camí per fer. I molt per disfrutar, perquè el tricampió no ha canviat ni sembla tenir intenció de fer-ho. El Barça de Pep Guardiola segueix fidel a si mateix, i així ha engegat la temporada, amb la mateixa barreja de talent i sacrifici que el va portar a coronar-se com el millor equip de la història. Ahir a la nit, va tornar a maltractar un pobre Athletic, incapaç de seguir els seus passos, com va passar en la final de Copa, i que en va sortir molt més ben parat del que es mereixia, gràcies al porter Gorka, malgrat el 3-0 d’ahir i el 5-1 global de l’eliminatòria.
El Camp Nou ja es frega les mans. Ho va fer ahir davant un espectacle majestuós, amb un futbol excepcional que ara mateix no està a l’abast de ningú, per més soroll que facin des de Madrid els que s’esforcen per apagar els mals records de la temporada passada, que són un munt, i fan números pensant en els noms i no en l’equip. I, pel que fa a noms, cap li fa ombra a Messi. Mentre Ronaldo s’aclimata, ell segueix fent-ne de les seves –ahir, dos gols– , coronat com el número u. I el Camp Nou va tornar a sentir aquell pessigolleig tan bon punt es va acabar el partit- exhibició i Puyol va alçar la copa, la quarta que aixeca en quatre mesos, il·lusionat davant el que encara queda per aconseguir, convençut que la seva joia seguirà brillant.
La Supercopa no és una festa com el Gamper. És alguna cosa més. Des del mateix moment en què hi ha un títol pel mig, Guardiola no està per regalar res de res. La humilitat comença per un mateix, i es reforça amb el tracte dispensat als altres. I des del primer dia, el Pep no s’ha mirat mai cap equip per sobre l’espatlla. Ni tan sols el més petit, i per aquest camí va arribar l’èxit, i just pel camí invers, pel de la falta d’humilitat i la supèrbia, va arribar la perdició fa dos anys, precisament després d’haver liquidat la Supercopa contra l’Espanyol i començar a sumar títols abans d’hora. Aquell torneig va marcar un abans i un després, la frontera entre la glòria i la decadència. No sembla que aquest Barça hagi de seguir el mateix destí. Ni parlar-ne. No hi ha ni un sol signe que convidi a pensar que alguna cosa pot canviar, que el que es veu no és el que sembla.

AL CIM / I el que es veu és al·lucinant. Per més conegut que sigui, aquest equip no cansa gens. Com ha de cansar. Al contrari. Crea addicció. Fa venir ganes de veure’l jugar sense parar, un dia rere altre. Això sí, encara queden al·licients. I no ja només aquestes dues Copes per sumar. Queda imaginar si el que s’intueix d’Ibrahimovic es farà realitat. Si aquell gol que hauria pogut inaugurar la seva era culer, aquell control amb el pit i aquella estètica rematada que Gorka va rebutjar per a desesperació de la grada –quines ganes que hi ha que marqui–, és el principi d’una gran història.
El Barça segueix al cim, envejat per tots. Li falta algun reforç, però el millor d’aquest equip és que no ha canviat. Ni vol canviar. Guardiola no ho permetria mai.

12510664851


agost 27, 2009

LA NOSTRA WEB

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

Esteim a punt d’arribar a les 5.000 visites .

Gràcies a tot@s .

logopenya


A CAMPOS , TAMBÉ .

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

En la segona edició del Torneig Mare de Déu
celebrat diumenge passat a Campos (Mallorca),
la Penya Barcelonista Els Tamarells es va
imposar a l’equip de la Penya Madridista de
Campos per 2-1. Les graderies del Municipal
estaven repletes de públic per a veure
l’interessant derbi.
Els barcelonistas es van trobar amb un
partit molt complicat en el qual els blancs
es van avançar en el marcador.
No obstant això, els integrants de l’equip
de l’Area Campanera de la Penya Barcelonista
Els Tamarells van remuntar gràcies als gols
de Tomeu Obrador, després de passada de
Toni Barceló, i Miquel Adrover d’un espectacular
toc de cap per tota l’esquadra. Els tècnics
Jaume Vidal(vicepresident de la penya)
i Llorenç Lladó van alinear a Diego Amor
en la porteria, Toni Riera,
Joan Duran, Tolo Ros i Miquel Servera
en defensa; Pere Cayuela, Toni Barceló,
Tomeu Obrador iMiquel Roig
en el mig camp i Toni Mas i
Toni Bonet en atac. Després van entrar
Lluís Palenzuela, Joan Garí, Miquel Serra,
Miquel Vila, Jaume Mas, Miquel Adrover,
Simón Esquinas, Francisco Bravo, Toni López
i Toni Burguera.
La victòria blaugrana per 2-1 repeteix
el resultat de la primera edició d’aquest amistós
, l’any passat, confirmant-se l’èxit de
l’Area Campanera de la Penya Barcelonista
Els Tamarells.
Conclòs el partit, Guillem Vidal, regidor
d’esports del’Ajuntament de Campos,
va lliurar el trofeu de campió
a Antoni Mas, capità de l’equip barcelonista,
entre els aplaudiments de tots els presents.
e__archivo_photo_10_1_1_20090820_yba15f1_tif
e__archivo_photo_10_1_1_20090820_yba15f3_tif6
e__archivo_photo_10_1_1_20090820_yba15f2_tif


GRÀCIES , ALBERT .

Author: PBELSTAMARELLS - Categories: Uncategorized

322px-albert_jorquera_-_00111

Va ingressar en el FC Barcelona el 2 de novembre de 1994, procedent del Vilobí FC, com a jugador cadet. Les temporades 96-97 i 97-98 va jugar en el juvenil i després va passar al Barça C (98-99) per a posteriorment, al Barça B (99-00).

En la temporada 2000-01 va iniciar una sèrie de cessions, primer al AD Ceuta (2a divisió B) i després al CE Mataró (també de segona B) durant les temporades 2001-2002. Posteriorment va retornar al Barça B, on es convertiria en el porter titular de la temporada 2002-2003 (en aquests moments el filial militava en 2a B). En la temporada 2003-04, va fer el salt al primer equip com tercer porter, per darrere de Víctor Valdés i Rüstü Recber, fitxat aquesta mateixa temporada. Va debutar en partit oficial de lliga, contra l’Athletic Club de Bilbao en el Camp Nou el 17 de gener de 2004, on va fer una espectacular actuació, salvant el barça de la derrota.

Posteriorment va repetir quatre jornades després, també a casa, contra l’Atlètic de Madrid i també va ser peça clau perquè el Barça aconseguís la victòria. En la temporada 2004-05, Jorquera va demostrar la seva qualitat en els últims dos partits de la Lliga, quan Valdés ja havia aconseguit el trofeu Zamora (Reconeixement al porter menys golejat).

En la temporada 2005-06, Jorquera va jugar 3 partits de Lliga, 1 partit de Copa d’Europa i 4 partits de Copa del Rei. En total va encaixar 12 gols. L’actitud del porter de Bescanó sempre ha estat elogiable ja que mai s’ha queixat de la seva suplència.

El 29 de desembre del 2007 sofrí una ruptura del lligament encreuat anterior del genoll dret, durant un partit amistós amb la selecció catalana de futbol, una greu lesió que s’estima el mantindrà sis mesos apartat dels terrenys de joc.[2]

El 25 d’agost del 2009 Jorquera rescindí el seu contracte amb el FC Barcelona.

Com a curiositat, ve d’una família de joiers i té estudis de tallat de gemmes. També és porter d’handbol, cosa que li fa tenir uns grans reflexos .