El Barça del triplet ja és el Barça de les quatre Copes i divendres lluitarà a Mònaco perquè siguin cinc, i encara li quedarà una altra peça per capturar, l’única que li falta al club, el Mundial de Clubs. Però això serà al desembre, a Abu Dhabi, i fins llavors queda molt camí per fer. I molt per disfrutar, perquè el tricampió no ha canviat ni sembla tenir intenció de fer-ho. El Barça de Pep Guardiola segueix fidel a si mateix, i així ha engegat la temporada, amb la mateixa barreja de talent i sacrifici que el va portar a coronar-se com el millor equip de la història. Ahir a la nit, va tornar a maltractar un pobre Athletic, incapaç de seguir els seus passos, com va passar en la final de Copa, i que en va sortir molt més ben parat del que es mereixia, gràcies al porter Gorka, malgrat el 3-0 d’ahir i el 5-1 global de l’eliminatòria.
El Camp Nou ja es frega les mans. Ho va fer ahir davant un espectacle majestuós, amb un futbol excepcional que ara mateix no està a l’abast de ningú, per més soroll que facin des de Madrid els que s’esforcen per apagar els mals records de la temporada passada, que són un munt, i fan números pensant en els noms i no en l’equip. I, pel que fa a noms, cap li fa ombra a Messi. Mentre Ronaldo s’aclimata, ell segueix fent-ne de les seves –ahir, dos gols– , coronat com el número u. I el Camp Nou va tornar a sentir aquell pessigolleig tan bon punt es va acabar el partit- exhibició i Puyol va alçar la copa, la quarta que aixeca en quatre mesos, il·lusionat davant el que encara queda per aconseguir, convençut que la seva joia seguirà brillant.
La Supercopa no és una festa com el Gamper. És alguna cosa més. Des del mateix moment en què hi ha un títol pel mig, Guardiola no està per regalar res de res. La humilitat comença per un mateix, i es reforça amb el tracte dispensat als altres. I des del primer dia, el Pep no s’ha mirat mai cap equip per sobre l’espatlla. Ni tan sols el més petit, i per aquest camí va arribar l’èxit, i just pel camí invers, pel de la falta d’humilitat i la supèrbia, va arribar la perdició fa dos anys, precisament després d’haver liquidat la Supercopa contra l’Espanyol i començar a sumar títols abans d’hora. Aquell torneig va marcar un abans i un després, la frontera entre la glòria i la decadència. No sembla que aquest Barça hagi de seguir el mateix destí. Ni parlar-ne. No hi ha ni un sol signe que convidi a pensar que alguna cosa pot canviar, que el que es veu no és el que sembla.

AL CIM / I el que es veu és al·lucinant. Per més conegut que sigui, aquest equip no cansa gens. Com ha de cansar. Al contrari. Crea addicció. Fa venir ganes de veure’l jugar sense parar, un dia rere altre. Això sí, encara queden al·licients. I no ja només aquestes dues Copes per sumar. Queda imaginar si el que s’intueix d’Ibrahimovic es farà realitat. Si aquell gol que hauria pogut inaugurar la seva era culer, aquell control amb el pit i aquella estètica rematada que Gorka va rebutjar per a desesperació de la grada –quines ganes que hi ha que marqui–, és el principi d’una gran història.
El Barça segueix al cim, envejat per tots. Li falta algun reforç, però el millor d’aquest equip és que no ha canviat. Ni vol canviar. Guardiola no ho permetria mai.

12510664851